Soneja va ser una de les localitats on la Columna d'Ordre i Policia d'Ocupació de València va anunciar, a partir del 7 d'abril, que s'havia establit el que el mateix exèrcit vencedor denominava un “camp de concentració”. Aquest camp de Soneja es localitzava, en sentit estricte, al mateix edifici on se situava la indústria paperera de Soneja, així com als seus camps limítrofs; tot això, a la partida del Cabo de la Huerta, situada al marge dret del Palància.

​

El camp abastava una extensió aproximada de 2’5 ha (25 000 m²), restant tota la superfície envoltada per un filat baix de fil d'aram amb punxes, els més de 600 metres lineals del qual es desplegaven al llarg de les acàcies que flanquejaven el tram de carretera previ al pont i els marges d'algunes sendes i camps de cultiu. Els soldats republicans retinguts es van amuntegar al recinte barrat, mentre que els comandaments de l'exèrcit franquista i d'altre personal encarregat de la vigilància del camp residia a l'edifici principal de la Paperera del Palància. Els terrenys ocupats per presoners, o simplement per on se'ls permetia moure, s'estenien també per unes altres partides confrontants, com eren la Mantellina, Noyanta, el Salt, Barrachina i fins al Garroferal, al marge esquerre del riu, on els filats eren inexistents. Els límits del camp, per tant i en un sentit ampli, abastaven la partida del Garroferal pel nord, la del Cabo de la Huerta per l'est, el nucli urbà al sud, i per l'oest el camí que abandona la població per a travessar el riu en direcció a Almedíxer.

​

La massa de persones capturades va arribar a ocupar unes 52 ha (520 000 m²) en total. Així i tot, els presoners amb major graduació van ser retinguts en un altre edifici, allunyat uns 600 m de la paperera. Es tractava de l'ermita de San Francisco Javier. I si s'entén com a tasca complementària el fet de retindre per separat diferents presoners un i altre edifici, en funció de la graduació militar d'aquells, llavors es poden qualificar com a “un complex concentracionari” tots dos centres coexistents a la mateixa localitat.

​

En l'escàs mes que va romandre actiu el camp de Soneja (es va clausurar el 2 de maig), així com el tan pròxim de Sot de Ferrer (clausurat el 26 d'abril previ), van passar per les seues portes 25 299 presoners, sense més raó que per a ser classificats i redistribuïts on aquesta classificació els enviara. La vida al camp va estar condicionada pels pocs recursos que tenien per al manteniment. Els presos vivien i dormien a l’aire lliure, sense tenir cap lloc on cobrir- se, i havien de fer fogueres amb els garrofers per tal de fer el menjar o escalfar-se; per tant, al final van quedar quasi tots els garrofers arrasats. Els veïns contaven que des del poble veien a la nit les fogueres i que a poc a poc estaven destruint els arbres, però comprenien que els presos no podien fer cap altra cosa per a protegir-se del fred durant la nit, encara que eren al mes d’abril, maig, etc. –el camp de concentració va estar ocupat fins al final de l’estiu, uns tres o quatre mesos. El menjar també era molt escàs; la direcció del camp donava als presos llaunes de carn i altres productes, però moltes llaunes els arribaven plenes d’aire o arredonides, i això significava –segons els veïns– que estaven en mal estat. Els presos utilitzaven després les llaunes per a cuinar, però també les omplien de terra per a protegir-se quan dormien a cel ras. Una part molt important de l’alimentació, però, va arribar de la mà dels mateixos veïns de Soneixa, els quals van tenir una actitud solidària envers els presos –els veïns van insistir molt en aquest aspecte– i compartien amb ells el poc de menjar que tenien –moniatos, fruita, llentilles, fesols, etc.

 

(Informació presa de Rodríguez i Rodríguez, M.-À. i Porcar, J.L.)