ACONSEGUIR UN AVAL
El pla inicial de Franco era que els camps de concentració i presons feren les vegades de minuciós filtre polític per al que ells consideraven com a “elements perillosos”. Inicialment, seria el propi exèrcit i els serveis d'informació de la policia franquista els que investigarien els antecedents polítics dels presos i preses republicans i poder dilucidar les implicacions militars i polítiques de cadascun d'ells.
Però estem parlant d'una quantitat de presos enorme, entre mig milió i un milió en tot l'Estat, en els primers moments segurament almenys 150.000 en la Comunitat Valenciana.
El govern de Franco prompte s'adona que assumir aquesta tasca és impossible, menys encara amb un país destrossat després d'una guerra, així que decideix aplicar una mena de “justícia a l'inrevés”: no és la part acusadora, en aquest cas el bando guanyador, la que ha de demostrar que el pres és culpable, sinó que és el propi acusat el que ha de demostrar que és innocent, perquè es considera que és culpable per defecte. Tot un despropòsit jurídic per descomptat.
Es comunica als milers i milers de homes i dones presos que hauran d'aconseguir un (o varis) avals: documents expedits per un organisme o personalitat pro-franquista, en principi de la pròpia localitat de l'acusat o acusada, que certifique l'expedient net del pres/presa i el seu compromís cert amb els valors franquistes i el bando guanyador.
Com amb l'alimentació, el vestir, i tantes altres coses, seran les famílies les que hauran d'assumir la tasca.
“Volguda meua, espere que et trobes bé. Dirigeix-te com més prompte millor a parlar amb el retor per a demanar-li que t’envie informes de la meua bona conducta. També visites a...”
Comença aleshores la lluita dels familiars dels presos per aconseguir que al poble o ciutat d'origen de cadascun, un membre de les anomenades “forces vives” del règim (exèrcit, falange i esglèsia principalment) signe una carta avalant a l'acusat, consignant que no existeix cap relació amb el govern o les tasques de la ja extinta República. D'aquesta manera, Franco encimbella a capellans, polítics conservadors, membres destacats de la Falange... que adquireixen un poder total en el seu poble o zona d'influènica, perquè de la seua mà depén la vida de molts dels seus veïns i veïnes.
“I per a eixir del camp de concentració -els que no tenien delictes de sang-, es precisava un aval, una certificació d'algú destacat del poble, vinculat al règim. Mentre els meus pares buscaven amb afany l'aval, va passar un mes... I un altre mes... I cada matí, mossegant-me els llavis, jo esperava, en va, que pronunciaren el meu nom.” (Vicente Ferrer, memòries)
És fàcil imaginar que per a molts familiars de presos va ser difícil, a vegades una infructuosa tasca, aconseguir aqueixos avals.
Com tantes tasques, la cerca d'avals va recaure amb major pes en les dones, no seguent pocs els casos en que es veien sotmeses a xantatges de tota mena, inclosos els sexuals.
Per últim, no s'ha de pensar que aquests avals eren salconduits a una llibertat plena i definitiva. En molts casos només servien per a tornar al lloc d'origen del pres on devia presentar-se davant les autoritats locals. La història ens diu que per a molts haguera sigut millor quedar-se passant fam i malalties als camps de concentració i les presons, perquè en arribar als seus llocs d'origen, van ser capturats de nou i executats posteriorment.