STANBROOK
El 28 de març de 1939 el vaixell Stanbrook es trobava fondejat en el port d'Alacant mentre esperava carregar taronges i safrà. En veure als milers de refugiats que hi havia al port, el capità del vaixell, el gal·lés Archibald Dickson, va desafiar l'ordre que havia rebut del propietari del vaixell de no evacuar civils i va acollir a bord tots els que va poder. Un dels passatgers, Antonio Vilanova(1), va relatar en una carta a un amic com es va produir l'embarcament:
En la ment de tots estava la sensació de fugida, derrota, enfonsament moral. Quan arribarem al vaixell, vam ser rebuts entre les protestes dels passatgers que ja eren allí. Conforme pujàvem, uns s'acomodaven en la coberta, uns altres en el celler o en les sentines. Faltava lloc, però continuava pujant gent.
Helia González, llavors una xiqueta de quatre anys, recorda d'esta forma este moment:
Arribarem al port amb tren des d'Elx; una vegada allí, una cua llarguíssima ens separava d'un vaixell que em va semblar enorme, amb un nom estrany i molta gent. Nosaltres, com tots els altres, temíem no arribar a la passarel·la. A la fi arribem al vaixell. Uns braços vigorosos em van alçar. Vaig veure una cara somrient, una gorra de marí i em va fer una besada en la galta. No va dir una sola paraula, però eixa abraçada, eixa mirada, prometien coses bones... era ell, Dickson, ja no hi havia perill.
En una carta publicada el 4 d'abril al diari Sunday Dispatch, el capità Dickson va contar per què havia pres la decisió de socórrer als refugiats i va descriure als seus tripulants:
Entre els refugiats hi havia tot tipus de gent. Alguns aparentaven ser extremadament pobres i semblaven consumits per la fam i mal vestits, amb una varietat d'abillaments que anaven des de micos fins a velles i desgastades peces d'uniformes i fins i tot mantes i trossos de tela. Hi havia també algunes persones amb bona aparença i que vaig assumir eren dones i parents de funcionaris.
L'Stanbrook va salpar al capvespre del 28 de març amb 2638 persones a bord (alguns cifren en més de 3000 els passatgers). Sortejant els projectils llançats pel creuer franquista Canàries, que bloquejava el port d'Alacant, Dickson va posar primer rumb a les illes Balears. Com el nombre de passatgers que portava excedia per molt la seua capacitat, va navegar escorat, per davall de la línia de flotació. La flota franquista va continuar intimidant al vaixell i obligant-lo a seguir en eixa direcció amb l'objectiu de portar-lo a un port espanyol i capturar als exiliats. El capità gal·lés va tractar de forçar el bloqueig durant tota la nit mentre demanava socors; finalment un creuer britànic li ho va prestar i, gràcies a la seua intervenció, l'Stanbrook va poder canviar el rumb cap a Orà, en la costa d'Algèria.
Helia González, amb quatre anys d'edat quan va embarcar, recorda perfectament aquell viatge:
Recorde una coberta abarrotada, amb el cel fosc sobre els nostres caps. Va ploure eixa nit, no massa, però feia fred. Papà em va dir que cuidara de la meua germaneta. Mamà va compartir amb una família malaguenya una truita d'un ou i dues creïlles amb un poc de greix.
Després de 22 hores de travessia, l'Stanbrook va arribar al port de Mers-el-Kebir prop d'Orà. Les autoritats colonials franceses van deixar desembarcar a les dones, els xiquets, els ferits i els malalts. Però els homes –uns 1500– van romandre al vaixell un mes pel fet que el dictador Franco reclamava a aquests refugiats com a presoners de guerra.
La major part dels refugiats de l'Stanbrook van ser conduïts al camp de concentració de Camp Morand en Boghari, a l'interior del Sàhara, sota la custòdia de fusellers senegalesos. Allí no van ser ni molt menys ben tractats. Un dels refugiats, que va aconseguir fugir a França amb el seu germà i després a Mèxic, va escriure en el seu diari:
Un espanyol que està en la latrina és maltractat per un guàrdia que sense motiu li colpeja amb el fusell. Uns altres acudeixen i li trepitgen. El pobre demana auxili. Acudeixen diversos espanyols que són rebuts amb baionetes i obligats a fugir. Allí es va quedar aquell home.
Un dels càstigs als quals els sotmetien els guàrdies era el tombeau: el pres cavava la seua pròpia tomba i es gitava en ella; només podia eixir dues vegades al dia per a fer les seues necessitats. Afuselleu poc, però mateu lentament!, va escriure un altre refugiat, pilot de caça republicà.
L'Stanbrook va tindre un final tràgic, només sis mesos després d'haver portat als refugiats republicans a Orà. Va ser afonat en la mar del Nord pel torpede d'un submarí alemany. El capità Dickson va morir en l'enfonsament. Als camps de concentració d'Algèria, on estaven molts dels refugiats de l'Stanbrook, es va guardar un minut de silenci en la seua memòria.
Hui en dia, podem trobar al port d'Alacant un bust del capità Dickson amb una placa que recorda aquesta història que acabes de llegir.
- - -
(1) Este funcionari de duanes escriuria més tard a Mèxic una obra sobre els refugiats republicans titulada Los olvidados.