MIGUEL HERNÁNDEZ
Al juny de 1941, el poeta Miguel Hernández arriba al reformatori d'Alacant. Detingut a Portugal i entregat a les autoritats franquistes, li precedeix una condemna de mort commutada i un sinistre periple carcerari. Ha passat per les presons de Huelva i la presó provincial de Madrid i, alliberat per un error administratiu mentre esperava judici, desoeix els advertiments dels seus amics i torna a Coix per a retrobar-se amb la seua dona, Josefina, i el seu fill.
Poc després visita als seus pares i germans en la seua Oriola natal, on és detingut i ingressa en el seminari d'aqueixa localitat. Inicia de nou un periple per penitencieries: Conde de Toreno a Madrid, on trava amistat amb Buero Vallejo i és condemnat a pena de mort en consell de guerra. A l'espera del “assabentat” del Caudillo que donara via lliure a la seua execució, els amics del poeta van fer gestions per a evitar el seu assassinat, encara que sembla ser que la intervenció decisiva va ser la de l'escriptor falangista Rafael Sánchez Mazas: “El meu general, vull demanar-li gràcia per a un poeta”, li va dir al Caudillo durant una trobada en el seu despatx. Per a llavors, Franco ja havia sigut advertit que matar a Miguel Hernández després de l'assassinat de Federico García Lorca podia ser una publicitat molt negativa per al règim.
El 24 de juny de 1940 el dictador commuta la pena per la immediata inferior, trenta anys, en un “acte de generositat”. Miguel Hernández inicia un nou periple carcerari que li va portar de Madrid a la presó de Palència, on la humitat i el fred van fer que la seua salut es deteriorara notablement.
D'aquell penal va passar al Reformatori d'Adults d'Ocaña i, finalment, al d'Alacant, al qual va arribar ja greument malalt. Quan arriba a Alacant, ocupa la cel·la número 100, en la quarta galeria, juntament amb altres presos.
Alicante, 29 de agosto de 1941
Mi querida esposa: Se ve que Manolillo ha aprendido bien el disco de papá, porque lo repetía ayer tanto que aún me estoy riendo. No tuviste tiempo de decirme por qué no estás aquí con más frecuencia. Oye, Josefina: mientras no te llegue dinero al menos no me envíes nada. Ayer te he encontrado peor, y no quiero que me caigas enferma. Procura por nuestro hijo y por ti primero, y no te consideres obligada al Sacrificio, nena.
En veritat era Miguel Hernández el que havia empitjorat molt la seua salut després del periple per tantes presons. A les 5,30 hores del 17 de març de 1942, mor a conseqüència de “fimia pulmonar”, segons consta en el seu certificat de defunció.